Por la calidad de vida en incontinencia

12/06/09 Fuente: Presencia
La incontinència urinària afecta gairebé la meitat de les dones en algun moment de la seva vida. I cada cop són més les que superen els prejudicis i busquen sistemes per solucionar aquest problema, que no sempre requereix cirurgia.

Irene Casellas
La incontinència urinària femenina ha estat històricament un tema tabú. Les pèrdues involuntàries d'orina -que no només es produeixen en la vellesa, com se sol pensar- han generat molts maldecaps a moltes dones, i és habitual pensar que davant d'aquesta incomoditat l'única cosa que es pot fer és recórrer a compreses absorbents per minimitzar-ne les conseqüències. Però això no és cert.

Cada cop són més les dones que, lluny d'avergonyir-se'n i de conformar-se amb l'ús d'absorbents -una mesura diguem-ne pal·liativa-, planten cara al problema per buscar una solució efectiva. Afortunadament, i també contra l'opinió generalitzada, aquesta solució no sempre ha de passar per la cirurgia.

La rehabilitació del sòl pelvià ajuda moltes d'aquestes pacients a millorar la seva qualitat de vida sense haver de passar per la sala d'operacions. I la prevenció, sobretot en els moments de l'embaràs i el part, que és quan el sòl pelvià pateix més, també s'està convertint en una eina important per combatre aquesta molèstia.

Però el més important de tot és que la dona prengui consciència que la incontinència no és una situació normal i que no ha d'assumir-la com a tal, sinó que pot recórrer a diferents professionals sanitaris, des de metges a llevadores passant per fisioterapeutes, que tenen les eines i la preparació per poder-la ajudar.

No és normal
Segons el ginecòleg Joan Carles Riera, coordinador d'Atenció de Salut Sexual i Reproductiva del Gironès-Pla de l'Estany (un servei de l'Institut Català de la Salut), hi ha dos problemes importants en relació a la incontinència femenina: "D'una banda ens trobem que la gent la pren com una cosa normal -només ens hem de fixar en els anuncis de compreses que surten a la televisió-, i de l'altra, també passa que els professionals de la sanitat no sempre ho hem tingut en compte."

"Per això -afegeix- és important que quan una dona visita el metge se li pregunti si pateix incontinència, perquè ella de manera voluntària segurament no ho dirà, ho té tan assumit que potser no ho creu necessari." El paper de les llevadores, en aquest sentit, és molt important, ja que és a través d'elles i de les seves preguntes quan es pot descobrir si la pacient té aquest problema.

Els dos tipus d'incontinència femenina més freqüents són la d'esforç i la d'urgència. En la d'esforç, les pèrdues es produeixen sense que hi hagi un desig previ de fer pipí, en resposta a una contracció abdominal provocada, per exemple, per cops de tos, esternuts, rialles, o bé en fer exercici o aixecar algun pes. És la més habitual entre les dones. D'altra banda, en la incontinència d'urgència qui la pateix té un desig imperiós d'orinar sense que en ocasions li doni temps d'arribar al lavabo. Es produeix perquè la bufeta de l'orina es contrau de manera involuntària, ja sigui per algun defecte neurològic, o per la inestabilitat de la mateixa bufeta, que no funciona bé. Aquests dos tipus d'incontinència no són excloents, i en algunes pacients les pèrdues incorporen característiques de les dues, de manera que llavors s'anomena mixta.

Tot i que està vinculada a l'edat -com més gran és la dona, més possibilitats hi ha que la pateixi-, la incontinència es produeix també en gent més jove, per a qui es converteix en un problema higiènic i fins i tot psicològic. "Quan surts de casa ho fas angoixada, has de planificar bé, per assegurar-te que allà on vagis hi haurà lavabo i que tindràs temps d'anar-hi", explica una afectada.

Les causes poden ser diverses, i de fet encara hi ha factors que es desconeixen, però en termes generals es pot dir que la incontinència es produeix perquè no funcionen bé un conjunt de músculs, ossos i lligaments. En moltes ocasions és temporal i passa a causa d'infeccions de les vies urinàries, d'irritació o infecció vaginal, de restrenyiment, o a conseqüència d'efectes secundaris d'algun medicament. En aquests casos, cal buscar quin és l'origen del problema, i un cop solucionat, la incontinència sol desaparèixer.

El sòl pelvià
En altres ocasions no es tracta d'una qüestió temporal, sinó de causes més complexes. El més habitual és que hi hagi un deteriorament del sòl pelvià, que és el conjunt de músculs que tanquen la pelvis per sota. També s'anomena perineu, i proporciona la sustentació a tota la part baixa del abdomen: la bufeta de l'orina, l'úter o matriu i l'entestí inferior.

Aquests músculs no s'exerciten de manera espontània -encara que la dona es mantingui en forma i practiqui esport- i hi ha diversos factors que els debiliten. La maternitat n'és un, però també n'hi ha d'altres, com l'herència o els mals hàbits, com ara aguantar-se molt el pipí. Per això d'incontinència també en poden patir dones que no hagin estat mai embarassades.

De tota manera, però, és evident que quan la dona està gestant, la pressió abdominal augmenta a mesura que el fetus va creixent, i com a conseqüència el sòl pelvià ha de realitzar un esforç major. A més, la distensió d'aquests músculs augmenta quan la criatura passa a través d'ells en el part. Però això no vol dir que tots els parts acabin derivant en incontinència. "Hi ha molts factors que hi poden influir, des de la mida de la criatura al tipus de part, si ha estat o no instrumentalitzat, si ha estat ràpid o lent...", explica el doctor Riera.

D'altra banda, tal i com reconeix la llevadora Mercè Lladó, després del part moltes dones volen recuperar ràpidament la figura i es dediquen a fer exercicis pel seu compte, sense tenir en compte que les flexions abdominals encara carreguen de més esforç el sòl pelvià, que necessita un temps per recuperar-se.

I és que l'esport pot ser contraproduent si es fa molt d'esforç físic que augmenti la pressió dins de l'abdomen sense equilibrar-lo amb exercicis per reforçar el sòl pelvià. Per això és molt freqüent trobar incontinència urinària en noies joves que practiquen esports que sobrecarreguen el perineu. "Ens hem trobat amb casos d'esportistes que estan molt en forma, però en canvi, patien incontinència perquè no sabien que també és necessari exercitar el sòl pelvià", afegeix Mercè Lladó, mentre recorda que, en general, hi ha un gran desconeixement per part de moltes dones en relació al seu propi cos.

Un altre factor que afavoreix la incontinència és evidentment la vellesa, ja que, com la resta dels músculs del cos, amb el pas dels anys el sòl pelvià es va atrofiant, i si no s'exercita, encara més. A més, els canvis hormonals de la menopausa poden produir pèrdua de flexibilitat i fer més habitual la debilitat d'aquesta part del cos. Però malgrat que ja hi hagi un deteriorament, mai no és tard per intentar millorar l'estat d'aquest músculs.

"Hem tingut fins i tot pacients de més de 80 anys que, amb dedicació i constància, han aconseguit recuperar de manera espectacular part del to muscular del sòl pelvià", explica Núria Boadas, llevadora del Centre d'Especialitats Güell de Girona i especialista en aquest tema.

Mesures de prevenció
"És bàsic detectar el problema el més aviat possible, perquè llavors és més fàcil combatre'l", explica Mercè Lladó. Entre les mesures que s'han de prendre, a part de mantenir tonificats els músculs del sòl pelvià, hi ha evitar l'obesitat -com més es carregui de pes la zona de la panxa, més esforç hauran de fer els músculs del perineu- i el restrenyiment. La tos crònica o determinades activitats, com el cant coral professional o el fet de tocar instruments de vent, també poden debilitar molt el sòl pelvià, de manera que en aquestes situacions s'ha d'insistir a treballar per enfortir-lo.

I no cal dir que com a prevenció també s'han d'adquirir i mantenir uns bons hàbits a l'hora d'orinar. La bufeta és un contenidor que es va omplint i aproximadament quan té entre 150 i 200 mil·lilitres d'orina avisa el cervell que s'ha de buidar. Si no es fa encara es pot esperar (hi ha bufetes que tenen una capacitat per a un o dos litres) però aguantar-se molt no és el funcionament correcte i això fa que la bufeta es vagi deteriorant i, amb el temps, no treballi bé. "És cert que a vegades, per causa de la feina, no es pot anar al lavabo sempre que es vol, però llavors cal tenir-ho present i, per exemple, no passar-se prenent líquids", recomanen les llevadores.

Les solucions
Quan una dona pateix incontinència urinària el primer que cal fer és una exploració, amb un tacte, per veure com té el sòl pelvià. En casos lleus o moderats el millor és fer els anomenats exercicis de Kegel, unes contraccions dels músculs d'aquesta zona, que poden ser lentes o ràpides. Es recomana fer-ne entre 100 i 200 al dia i es poden fer estirada, asseguda o fins i tot caminant. Les llevadores supervisen les pacients perquè sàpiguen exactament què han de fer, perquè sovint la dona no sap ubicar correctament els músculs en qüestió. Amb un o dos mesos de constància desapareix, però s'ha de continuar fent un manteniment. Si no millora es pot recórrer a l'electroestimulació o, en casos més severs, a la cirurgia. Per a la incontinència d'urgència també es poden administrar fàrmacs.

"Només cal pensar-hi"
La Carme ara té 55 anys, i quan tenia 52 es va trobar que se li escapava el pipí quan reia. Amb el seguiment del CAP Güell de Girona va aprendre a fer els exercicis de Kegel i en un parell de mesos va solucionar el problema. "Els feia en qualsevol lloc; asseguda a l'ordinador, al cinema, o quan anava a un concert. El que importa és recordar-ho." Ara va al gimnàs quatre dies a la setmana i està molt satisfeta perquè allà, després de fer els exercicis habituals, també en fan per tonificar el sòl pelvià, ja que la professora és conscient de la seva importància.

La Dolors, de 43 anys, acaba d'assistir a una de les xerrades informatives que es fan sobre incontinència, perquè es troba que quan es constipa i té tos, se li escapa l'orina. "Hem passa de tant en tant, però vull evitar que vagi a més." Ja ha demanat hora de visita.